Història del comerç | Joan Anton Maragall (Sala Parés)
Cap altra galeria pot dir que ha sobreviscut a tres pandèmies –el còlera, la grip espanyola, la covid-19–, una guerra civil –la del 36– i vàries crisis econòmiques. I es que estem davant de la galeria més longeva d’Espanya i del primer espai artístic permanent de la ciutat. Per les seves sales han passat alguns dels artistes més destacats de la història de l’art català: la vida i obra de Rusiñol, Cases i Clarassó corre en paral·lel a la història de la galeria. Durant dècades, visitar la Sala Parés cada diumenge formà part de tot un ritual setmanal que començava a l’església del Pi i acabava en alguna de les xocolateries del carrer Petritxol. Allà, a més de les exposicions s’hi feien concerts i conferències.
Tot va començar l’any 1840, quan el Sr. Joan Parés obrí una botiga dedicada a la venda de gravats, làmines, marcs i material per artistes al carrer número 3 del mateix carrer Petritxol. Fou la família Serrahima, propietària de l’edifici, qui animà al Sr. Parés a exposar obra original. La mostra inaugural, celebrada el 1871 a la part del darrere de l’establiment, hi participaren artistes com Ramon Martí Alsina, Modest Urgell o Joaquim Vayreda.
La sala, tal i com la coneixem avui, es remunta a l’any 1884, moment en que s’ampliaren les dependències per convertir-se en un dels espais d’exposició més amplis i lluminosos d’Europa. Hem d’imaginar les parets plenes de quadres des de dalt fins a baix, a tres alçades, amb un gran número d’escultures i amb una duració setmanal. La visita dominical esdevingué el passatemps preferit de la burgesia de l’època. Així, esdevingué centre cultural barceloní de referència.
La primera mostra dels artistes modernistes Santiago Rusiñol, Ramón Casas i Clarassó amb obres d’influència parisina marcà un punt d’inflexió. Després, vingueren artistes com Joaquim Mir, Isidre Nonell o Hermen Anglada Camarasa. També un joveníssim Pablo Picasso hi exposà per primera vegada. En els anys següents, passaren per les seves sales obres de Joaquim Torres Garcia, Joaquim Sorolla, L’any 1925, visqué un moment d’inflexió, amb el traspàs de la família Parés a la família Maragall, seguit d’una reforma que amplià i modernitzà les sales. Tot enllaçant modernitat i tradició, al costat de Rusiñol i Casas hi exposaren artistes de la nova fornada com Ricard Canals o Llorenç Artigas i, alguns anys més tard, Manolo Hugué, Joaquim Mir, Pablo Gargallo. Amb l’arribada dels moviments de vanguardia de la dècada dels cinquanta, la Sala Parés seguirà apostant per les noves generacions que renoven la línia realista. Així és palesa la distintiva voluntat de la Sala Parés de conjugar la tradició amb els artistes més trencadors. A dia d’avui, és una galeria tan clàssica com contemporània sensible als accents que la connecten amb la tradició i alhora oberta a altres corrents. Actualment, s’hi poden trobar pintors i escultors que treballen la figuració, l’abstracció o artistes que utilitzen altres mitjans com la fotografia o el videoart.
Reflex de la voluntat d’unir passat i present fou la remodelació de l’any 1988 a mans dels arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach, on combinen elements estructurals originals amb afegits d’influència posmoderna. La nova planta superior acollirà anys més tard la Galeria Trama, per on hi van passar artistes com Robert Llimós, Marcos Palazzi o Santi Moix.
Qui són Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas?
Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas són una singular parella artística que es mou a espais aliens a les tendències i modes de la pintura. No obstant exposen conjuntament, cada un és autor dels seus propis quadres. Les seves peces estableixen un diàleg i simbiosi que ofereix un relat pictòric evocador a la mitologia, els somnis, la ciència, la filosofa, l’humor i la cultura visual essent aquests alguns dels temes recurrents a la seva obra.
L’obra de Brigitte Szenczi retrotreu a la mitologia des de la seva aplicació al plànol oníric i la memòria. Recupera la visió romàntica del paisatge i, en ocasions, recorre a perspectives forçades o a l’arquitectura fantàstica. S’inspira en el món dels somnis, els contes i la fantasia amb un fort component espiritual. Convoca a través dels seus quadres uns espais on els referents històrics s’entrellacen amb altres elements extrets de la seva imaginació.
Va realitzar estudis de dibuix i disseny de moda a París. La seva trajectòria amb Juan Antonio Mañas comença al 1975 amb escenes de Hollywood com a tema. Posteriorment, tractaran també temàtiques com la infància o els paisatges de la memòria. Han exposat conjuntament a algunes de les galeries més rellevants del país, com també a França, Itàlia i Portugal. La seva obra ha estat tractada per escriptors destacats. Exposen a la Sala Parés des de 2006.
Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas
Laberints, camins, miratges
Instal·lació site-specific
2024