Joan Anton Maragall (Sala Parés)
Cap altra galeria pot dir que ha sobreviscut a tres pandèmies –el còlera, la grip espanyola, la covid-19–, una guerra civil –la del 36– i vàries crisis econòmiques. I es que estem davant de la galeria més longeva d’Espanya i del primer espai artístic permanent de la ciutat. Per les seves sales han passat alguns dels artistes més destacats de la història de l’art català: la vida i obra de Rusiñol, Cases i Clarassó corre en paral·lel a la història de la galeria. Durant dècades, visitar la Sala Parés cada diumenge formà part de tot un ritual setmanal que començava a l’església del Pi i acabava en alguna de les xocolateries del carrer Petritxol. Allà, a més de les exposicions s’hi feien concerts i conferències.
Tot va començar l’any 1840, quan el Sr. Joan Parés obrí una botiga dedicada a la venda de gravats, làmines, marcs i material per artistes al carrer número 3 del mateix carrer Petritxol. Fou la família Serrahima, propietària de l’edifici, qui animà al Sr. Parés a exposar obra original. La mostra inaugural, celebrada el 1871 a la part del darrere de l’establiment, hi participaren artistes com Ramon Martí Alsina, Modest Urgell o Joaquim Vayreda.
La sala, tal i com la coneixem avui, es remunta a l’any 1884, moment en que s’ampliaren les dependències per convertir-se en un dels espais d’exposició més amplis i lluminosos d’Europa. Hem d’imaginar les parets plenes de quadres des de dalt fins a baix, a tres alçades, amb un gran número d’escultures i amb una duració setmanal. La visita dominical esdevingué el passatemps preferit de la burgesia de l’època. Així, esdevingué centre cultural barceloní de referència.
La primera mostra dels artistes modernistes Santiago Rusiñol, Ramón Casas i Clarassó amb obres d’influència parisina marcà un punt d’inflexió. Després, vingueren artistes com Joaquim Mir, Isidre Nonell o Hermen Anglada Camarasa. També un joveníssim Pablo Picasso hi exposà per primera vegada. En els anys següents, passaren per les seves sales obres de Joaquim Torres Garcia, Joaquim Sorolla, L’any 1925, visqué un moment d’inflexió, amb el traspàs de la família Parés a la família Maragall, seguit d’una reforma que amplià i modernitzà les sales. Tot enllaçant modernitat i tradició, al costat de Rusiñol i Casas hi exposaren artistes de la nova fornada com Ricard Canals o Llorenç Artigas i, alguns anys més tard, Manolo Hugué, Joaquim Mir, Pablo Gargallo. Amb l’arribada dels moviments de vanguardia de la dècada dels cinquanta, la Sala Parés seguirà apostant per les noves generacions que renoven la línia realista. Així és palesa la distintiva voluntat de la Sala Parés de conjugar la tradició amb els artistes més trencadors. A dia d’avui, és una galeria tan clàssica com contemporània sensible als accents que la connecten amb la tradició i alhora oberta a altres corrents. Actualment, s’hi poden trobar pintors i escultors que treballen la figuració, l’abstracció o artistes que utilitzen altres mitjans com la fotografia o el videoart.
Reflex de la voluntat d’unir passat i present fou la remodelació de l’any 1988 a mans dels arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach, on combinen elements estructurals originals amb afegits d’influència posmoderna. La nova planta superior acollirà anys més tard la Galeria Trama, per on hi van passar artistes com Robert Llimós, Marcos Palazzi o Santi Moix.
Qui és Carlos Fons Bada
Web
Si “les grans obres d’art són simultàniament les creacions supremes de la natura”, com va escriure Goethe, la desacralització a què la natura ha estat sotmesa a partir de Nietzsche, juntament amb la demonització de l’experiència de la bellesa, ha implicat no només l’acceleració del seu declivi davant d’una humanitat que va deixar de mirar-s’hi per conèixer-se i a la qual va començar a resultar-li indiferent, sinó també la conseqüent generalització de la denigració de les arts visuals, el rebuig de la capacitat oracular de les seves imatges i la seva reducció a recurs didàctic per part de l’esteticisme crític indiscriminat, tan elitista com autoritari i purità, de les ideologies en voga, com ja va denunciar inútilment Martin Jay a finals del segle passat.
L’interès de Carlos Forns per la il·lustració naturalista sorgida d’un període en què art, ciència i filosofia desenvolupaven conjuntament un projecte que concernia profundament l’ésser humà, l’ha portat a considerar l’activitat pictòrica com a expedició científica i viatge iniciàtic. En el transcurs d’aquesta travessia fluvial es recullen espècimens tant entre els records de la infància com entre totes les imatges creades per ell al llarg de la seva trajectòria, però també entre les que ofereix el món entès com a continent desconegut, com a natura carregada d’una sacralitat que es transmet a tots els seus habitants, fent que l’home, en respectar-se a si mateix, respecti també la natura.
El pintor-explorador, estimulat per les possibles aparicions de sentit, busca establir connexions entre els diferents espècimens trobats: “Per a totes les coses, el sentit consisteix en la seva concatenació”, ens diu Heràclit, i és aquest sentit el que es persegueix en enllaçar les unes amb les altres les imatges, els fets esdevinguts, que són també unitats de temps, baules, períodes d’activitat pictòrica que van dipositant els seus fruits un rere l’altre. Però no és el sentit el que finalment fa la seva aparició després de totes aquestes concatenacions oraculars, sinó les obres acabades, els quadres, dibuixos o escultures que s’enfronten com un enigma al seu creador i a qui els vulgui contemplar, en mostrar les coses en l’esforç del seu arribar a ser.
Carlos Forns
Paradigmática cusana I.
Oli sobre tela
84 x 116cm
2024