Història del comerç | Jordi Batlle (Marcs Petritxol)
La història de Marcs Petritxol està estretament lligada al carrer Petritxol. En Jordi és, gairebé literalment, fill d’aquest particular carrer. La mare treballà durant anys de secretària de direcció a la Sala Parés. El pare, als catorze anys començà com a aprenent en alguns dels comerços del carrer Petritxol. No és d’estranyar que fos precisament aquí on es van conèixer i enamorar. El pare, Eduard Batlle Mongay, acabà convertint-se en una figura rigorosa i respectada dins el món del galerisme català, amb una experiència de més de cinquanta anys a la Sala Parés.
Amb aquests antecedents, la dedicació d’en Jordi ve tant de família com per vocació personal. Va ser fa trenta anys, l’any 1991, quan es van establir definitivament pel seu compte. Des dels anys setanta, van fixar, primer la segona residència i després la vivenda a Sant Cugat, on hi resideixen actualment. Allà hi van obrir el negoci amb què sempre havien somiat i que l’any 98 va prendre forma definitivament de galeria d’art, “un espai plantejat per passar-nos-ho bé, que no només hi hagués la pressió del negoci”. Van animar-se a posar en comú l’experiència professional adquirida en diferents activitats: recerca, restauració, edició d’obra gràfica, disseny gràfic, emmarcament i galerisme pròpiament dit. Aquell any iniciaren un cicle d’exposicions que s’allarga fins al dia d’avui.
En l’actualitat, treballen amb una trentena d’artistes que segueixen una línia bàsicament figurativa, sense oblidar els corrents actuals i més fresques: els germans Moscardó, Eduard Arranz-Bravo, Serra de Rivera, Leticia Feduchi o Sok Kan Lai. Així, a Petritxol i trobem principalment l’obra gràfica i en paper i a Sant Cugat exposicions tant monogràfiques com col·lectives. D’ençà que van obrir la botiga, han treballat braç a braç amb artistes amb qui els lliga molt més que una relació professional comercial, amb elles i ells hi tenen un vincle d’amistat i fins i tot un grup de whatsapp on intercanviar memes, notícies i opinions. Amb tot això, per una qüestió de família, no obliden el vessant de la poesia, estretament lligada a la figura del poeta Maragall.
Qui és Sok Kan Lai?
Web
Amb l’edat vaig entenent més què és el que vull fer amb la meva obra. Tinc la sensació que vaig depurant el concepte i entenc, per mi és molt excitant, és el que em dona l’empenta.
Per mi cada pintura és com un sistema tancat, hi ha un marc, i dins d’això jo recreo el meu món. Sempre hi ha límits. És una idea falsa que tenim llibertat. Un neix limitat per moltes coses, però pot arribar a ser lliure dins un marc. És així com entenc la vida. Jo imposo un marc, uns contrastos, uns extrems, que cal harmonitzar i equilibrar per poder viure tranquil·la. Aquesta lluita, aquest moviment perpetu però també aquesta estabilitat.
Cada quadre és un món. I això vull fer-ho tan harmonitzat i contrastat com sigui possible. Es tracta de pols oposats. Ho veig cada dia, el món és ple de contradiccions, com harmonitzar tots aquests blancs i negres? Per mi això és la vida, entendre la lluita, que hi ha sempre un equilibri tens.
Sok Kan Lai
Paraigües i cinturó
Aquarel·la sobre paper
26,9cm x 34,9cm
2016
Ametlles
Grafit sobre cartró
23,1cm x 36,8cm
2016
La meva pintura és autobiogràfica en la composició i en els elements que hi apareixen: les xinxetes, la grapadora o la cinta adhesiva que faig servir durant el meu procés creatiu… són sempre coses que tinc al costat, però són en realitat un pretext. Tot el que és físic és pretext, en el fons hi ha d’haver sempre alguna cosa que no sigui física, però és una cosa que només es pot expressar en la matèria perquè som matèria, ens comuniquem els uns amb els altres a través de la matèria. Es tracta de parlar de quelcom que no és. Aquesta és la tasca d’un pintor, la teva obra parla, però calles, has d’aconseguir parlar a través de la teva obra.
Vull parlar a molts nivells de sensibilitat i intel·ligència. Sempre, el més bàsic és: «Oh! És semblant a la realitat, és com una foto». I això és fantàstic, és el que diria la meva mare i jo vull que la meva mare ho pugui entendre. Després podem parlar de tècnica, de com es fa, però al fons és on va tot plegat.. El que jo he pogut entendre i sentir a la vida, per mi és el més important. Però m’agrada molt poder parlar molta gent, que hi hagi qui pot gaudir només mirant i veient-lo bonic, o que es meravellin per com està fet o per què els sembla gairebé una fotografia. Vull que cadascú pugui gaudir-lo a la seva manera, però els que s’asseuen amb temps aniran descobrint molts detalls.
El temps és un valor molt important. He d’acceptar que trigo un any a fer un quadre. Tinc la sort de poder dedicar tot aquest temps i l’aprofito. Cadascú ha de tenir la seva pròpia relació amb el temps, cada minut és la teva vida que passa i tu li pots donar un valor o un altre. Jo puc dedicar un dia sencer a un petit tros de la meva aquarel·la i per a un altre això no tindre cap sentit. El més important és la passió.
