Història del comerç

Diuen que l’estoc d’un antiquari són les seves equivocacions i que un antiquari és aquell qui comença amb 1.000€ i una cadira i acaba amb 1.000 cadires i un euro. Potser per  això, l’Olga no es queda mai res del que passa per la botiga.

La història d’aquest antiquari comença fora de Barcelona, a Santes Creus. Fou la mare de l’Olga qui inicià el projecte i qui, al quedar-se vídua va decidí continuar el negoci a la ciutat comtal, en el que llavors era considerat com el barri dels antiquaris –n’hi havia uns setanta–. Al jubilar-se, als anys noranta, Olga agafà les regnes del negoci familiar.

Actualment, és un antiquari on trobem singulars peces per a tots els públics, joves i grans: des d’una tassa de 20€ fins a una exclusiva peça del segle XV. El que els hi agrada és sobretot ser propers amb el client, tant amb els més joves que s’enduen una petita peça com els grans compradors. Pel que fa els turistes, no són el públic principal, tot i que ajuden, però el client principal és eminentment local.

Com arriba un objecte? A Barcelona, el fons és inesgotable, contínuament apareix gènere nou. Sempre adquireixen de col·leccions particulars. De tot un pis, per exemple, es queden un 20% i la resta va al mercat secundari. Tot i així, senten predilecció per l’Alta Època –segles XIV, XV, XVI, XVII–, una época difícil però que Olga reconeix que li agrada molt. Parlem sobretot de vidre i ceràmica catalana.

A xarxes social, prefereixen mantenir un perfil baix, per això, si voleu saber què tenen, us haureu d’acostar fins al número 21 del carrer Banys Nous. “No m’agrada publicitar les coses perquè és bastant complicat. L’antiquariat i les xarxes són bastant divergents. A més, els clients volen les peces en primícia i si les veuen per Internet costa més que les comprin”.

D’anècdotes en tenen moltes, gairebé una per dia. L’última: ahir es van endur una figureta dels Reis Mags que en algun moment perdé el cap i algú el substituí per una pedra. I una altra: algú confós, pregunta pel preu dels candaus que tenen a la porta per tancar la botiga.

De cara al futur, la idea és continuar com fins ara perquè el mètode funciona. “No serem els més rics de la ciutat, però tampoc els més pobres, perquè ens encanta comprar, ens encanta vendre i procurem vendre cada dia”.

Qui és Jaime Pitarch?

Web

Jaime Pitarch viu i treballa a Barcelona. El 1993 va rebre una llicenciatura en Belles Arts pel Chelsea College of Art, Londres, i el 1995 va obtenir un Màster pel Royal College of Art de Londres.

“En el sentit més ampli, el meu treball té a veure amb la incapacitat de l’ésser humà per identificar-se en les estructures que ha anat creant. El sentiment de pèrdua o d’inadequació davant d’aquestes estructures (anomenem-les cultura, entorn, parella, societat o altres) mou l’home interpretar el món i interpretar-se a si mateix de manera constant i intuïtiva per intentar inserir-s’hi. Aquest acte fútil modifica la destinació de les persones. Contemplo aquest acte com un fet de gran bellesa.

A la meva feina utilitzo elements fabricats per l’home, habitats per l’home o bé elements que han ajudat l’home a construir-se una idea de si mateix i del que el món és. Sòl desmembrar i reconstruir aquests elements. La distància entre l’objecte original i el nou objecte sovint disfuncional actua com a reflex d’aquell espai que dista entre l’ésser original i la persona, entre les estructures col·lectives i la nostra limitada adaptació o identificació amb elles. El nou objecte sol expressar la pèrdua de la persona i davant d’això, la seva necessitat de sostenir-se dreta encara que només sigui per constatar que en essència un conserva encara allò que li va ser donat i que significa que encara és.

Això explica una certa obsessió pel tema de l’ordre (ordenar és el requisit previ a interpretar), i que la majoria de les accions dutes a terme a la meva feina siguin fútils en unes ocasions, o presentin els elements emprats en situació d’equilibri o de precarietat. Una futilitat o precarietat que, tanmateix, intento, produeixi ecos de la bellesa que amaga l’acte reiterat de la pèrdua i de l’autoafirmació”.

Ha realitzat nombroses exposicions a nivell internacional, així com nacional. La seva obra forma part de col·leccions públiques i privades com ara la col·lecció del MACBA, col·lecció La Caixa, Artium, la col·lecció Bergé, el Museu Pati Herreriano o la col·lecció del Royal College of Art de Londres, entre d’altres.

Jaume Pitarch
Ascensió aerostàtica sobre fons infinit
2023
Instal·lació dinàmica al voltant d’una estàtua incompleta de Sant Pere. Globus, heli i fons infinit.

Petrus ludens: Ascensió aerostàtica sobre fons infinit.

Des del primer moment que vaig visitar el recinte per aquest projecte, la figura d’aquest sant va captar la meva atenció.  De tot el context que suposa una botiga d’antiguitats, on la vista recorre diferents objectes, mobles, dibuixos o pintures, molts dels quals requereixen una mirada pausada, la meva consideració cap a aquesta talla es donava, no per tenir una factura superior a altres obres, sinó perquè la seva forma i el seu gest incomplets el feien semblar extraviat enmig de tota aquesta exuberància material.

En preguntar de quin sant es tractava i què faltava a les seves mans tancades com a punys que continguessin alguna cosa absent, em van explicar que era un Sant Pere i que allò que li faltava eren les claus. 

La imatge va cobrar llavors per a mi un interès més gran que es fonamentava  tant en allò simbòlic com personal, i que, per altra banda, s’ajustava al fil conductual de la meva obra en general.  Pel que fa a això últim, gran part d’aquest treball parteix de la noció d’extraviament com a condició consubstancial a l’ésser humà.  Així, cenyint el relat bíblic a un mer exercici literari i de literalitat, un Sant Pere que ha perdut les Claus del cel no només escenifica la més gran de les pèrdues possibles, sinó que, privat del seu destí i propòsit narratiu, el personatge esdevé simbòlicament desorientat, cosa que no fa més que redimensionar la seva humanitat.

Perdre les claus de la casa (i moltes altres coses més) va ser una constant durant tota la meva infància, però també, ocasionalment en els meus anys de joventut.  Tot i que ja no les extravio definitivament, sovint ho faig de manera temporal al meu taller o a casa meva.  Suposo que ser un cas de llibre de TDA (així m’ho va explicar la doctora fa aproximadament 10 anys quan em vaig sotmetre a les proves per determinar d’on sorgien les meves llacunes), m’ha portat a reflexionar força sobre la idea d’extraviament que, com he apuntat abans, segons sota quina llum, es pot arribar a manifestar com una condició humana ineluctable.  Això ha marcat la meva visió de les coses i sobretot de les persones. 

En una societat global accelerada que posa a prova la nostra alta capacitat adaptativa (signe distintiu de l’ésser humà davant d’altres espècies) el present esdevé fang sota els nostres peus.  Cal trepitjar amb pas ràpid i constantment per mantenir-se a la superfície en el futur immediat.  La imatge remet també a quelcom bíblic:  Caminar sobre les aigües.  O aquesta altra tan encertada d’una societat líquida.

En aquest context, metafòricament, perdre les claus és, perdre el tren dels esdeveniments:  extraviar-se.  Si ens parem a buscar-les,  el temps transcorre implacablement i, potser, per a quan les trobem, el cent ja estigui a l’altura dels malucs.

Però, és això cert?  No exigeix potser caminar sobre les aigües una petjada incessant i lleugera però exempta de profunditat?

Hi ha poc espai per a la contemplació en la inèrcia de la productivitat.

Avui utilitzem vocables com “reenganxar-se” o “reinventar-se”… Pertanyen al lèxic propi de que cerca reincorporar-se a la inèrcia que el sistema productiu imposa.  Però… reenganxar-se veritablement a què?  Reinventar-se per a què?  O potser cal frenar el pas, mirar a la cara al nostre propi extraviament i abraçar-lo?  Deixar que ens anem enfonsant en el llot fins a desaparèixer per despertar-nos d’un mal somni?  Hi ha valor per això?

Al meu entendre, mentre el verb emprat vagi precedit del prefix “re” hi haurà indicis no menyspreables que seguim dins la mateixa lògica productiva que condiciona la llibertat de  les persones devorant el seu temps íntim.

Tot saber profund requereix pausa i contemplació.  Tot descobriment implica risc i l’acceptació del fracàs.  Des de l’escrutini de l’univers fins a l’observació de la vida  microscòpica.

Cal enfonsar-se en el llot i no témer per això.

Per aquesta raó, en el cas d’aquest Sant Pere, les claus extraviades han estat substituïdes per un ram de globus.  Perquè els globus, per la seva particular ingravidesa, semblen moure’s en un temps diferent al nostre actual, exempt de tot urgència.  I perquè indefectiblement, els globus, que remeten en el llenguatge del nou testament a la idea d’ascensió,  tan llunyana i impossible per a la ment racional, han de caure, i aquest factor és el que dota de sentit l’acció.

En el moment que escric aquestes línies no he decidit si l’estàtua en qüestió serà col·locada donant-li l’esquena a l’espectador, projectada cap al seu horitzó, de manera que. D’aquest nou Pere, molt més terrenal, només resti un posat, sent l’expressió de la cara i els atributs de la seva figura, aspectes que podrien explicar la seva relació amb els globus (és un venedor avançat al seu temps?  El sorprèn el seu vol com a un nen?), elements velats a imaginar l’espectador.  Un discret i mundà acte de fe.

El que sí que sé és que aquesta intervenció se situarà davant del que anomenem un fons infinit, paraula aquesta que també ens remet a quelcom difícil d’abastar per la ment humana, però que troba de nou una expressió reduïda als 20 metres de paper fotogràfic enrotllats a manera d’escenari.  Idealment, s’utilitzarà un croma, element que suggereix la possibilitat de fotografiar la figura situant-la en diferents escenaris, de manera que no hi hagi un sol lloc per aquest Pere juganer, sinó que “visqui” alhora en múltiples espais, o el que és el mateix, en un no-espai… aspecte ineludible de l’extraviament.  Finalment, la meva intenció és defugir d’una posada en escena estàtica:  els globus aniran caient a mesura que els dies de cada setmana vagin passant, però aquest moviment serà difícilment constatable pel vianant o l’espectador ocasional que s’atura breument davant l’aparador de la botiga.  Com en l’al·lusió a l’infinit i l’ascensió, idees  o fenòmens que es resisteixen a una comprensió palmària, el temps de l’única acció que té lloc  (el progressiu descens dels globus) també quedarà vetat a la comprensió,  en aquesta ocasió, sensorial.