Pol Obach (Sombreria Obach)
Aquesta botiga de barrets, amb més de 100 anys d’història, és una icona de la ciutat i de la moda des que va obrir les portes l’any 1924.Són especialistes en gorres, boines i barrets i s’ubica al cor del Barri Gòtic i el local d’estil modernista, evoca altres èpoques.
Qui és Lúa Coderch
Web
Lúa Coderch va néixer el 1982 a Iquitos, Perú, on els seus pares es trobaven viatjant. Quan tenia un any d’edat es van traslladar al Brasil, i als cinc, a Espanya. Va començar estudis de dret i al cap d’un any va començar també a estudiar escultura. Finalment, va optar per l’Escola Massana i per un doctorat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Coderch, que viu i treballa a Barcelona, se serveix d’una àmplia gama de mitjans i llenguatges per desplegar les seves recerques conceptuals i estètiques a l’entorn de conceptes com la sinceritat, el valor, l’engany i els afectes. Amb un fort component narratiu i una presència destacada del llenguatge, la seva obra incorpora objectes quotidians, el gènere epistolar, la natura i també la veu humana, que sovint hi adopta un paper central. Les seves propostes ens donen eines per interrogar la realitat i el lloc que hi ocupem, la nostra vida en comú i les implicacions filosòfiques i polítiques latents. Des de l’any 2010, ha exposat en espais com la Capella de Sant Roc de Valls (2011), la Fundació Suñol i la Fundació Joan Miró de Barcelona (2014), l’Art Institute de Viena (2017), el CentroCentro Cibeles de Madrid (2018) i el Domus Artium de Salamanca (2020), entre d’altres. Les seves obres es troben en col·leccions com la del MUSAC Centro de Arte Contemporáneo de Castilla y León, Col·lecció d’Art Contemporani Cal Cego de Barcelona, Fundació Lluís Coromina de Banyoles o el MACBA de Barcelona.
Lúa Coderch
La sort és una forma d’atenció.
Braç banyat en or muntat sobre mecanisme pendular.
18 x 22 x 15 cm
2022
Quan dic que la sort és una forma d’atenció, penso en com alguns objectes activen la nostra mirada, i per això es col·loquen a les entrades, o a prop de les portes. Sovint estan orientats cap a l’exterior, com si saludessin o convidessin la sort (i les persones) a entrar. El moviment del braç no és altra cosa que una versió amable del gest de dir “vine”. I aquest “vine” va dirigit tant als humans com a la sort, entesa aquí no com una entitat màgica, sinó com un estat d’atenció, la disposició a mirar el món amb curiositat i deixar que alguna cosa ens interpel·li.
Amb la col.laboració de Marta Boan