Project Description

Història del comerç | Joan Anton Maragall (Sala Parés) 

Web

Cap altra galeria pot dir que ha sobreviscut a tres pandèmies –el còlera, la grip espanyola, la covid-19–, una guerra civil –la del 36– i vàries crisis econòmiques. I es que estem davant de la galeria més longeva d’Espanya i del primer espai artístic permanent de la ciutat. Per les seves sales han passat alguns dels artistes més destacats de la història de l’art català: la vida i obra de Rusiñol, Cases i Clarassó corre en paral·lel a la història de la galeria. Durant dècades, visitar la Sala Parés cada diumenge formà part de tot un ritual setmanal que començava a l’església del Pi i acabava en alguna de les xocolateries del carrer Petritxol. Allà, a més de les exposicions s’hi feien concerts i conferències.

Tot va començar l’any 1840, quan el Sr. Joan Parés obrí una botiga dedicada a la venda de gravats, làmines, marcs i material per artistes al carrer número 3 del mateix carrer Petritxol. Fou la família Serrahima, propietària de l’edifici, qui animà al Sr. Parés a exposar obra original. La mostra inaugural, celebrada el 1871 a la part del darrere de l’establiment, hi participaren artistes com Ramon Martí Alsina, Modest Urgell o Joaquim Vayreda.

La sala, tal i com la coneixem avui, es remunta a l’any 1884, moment en que s’ampliaren les dependències per convertir-se en un dels espais d’exposició més amplis i lluminosos d’Europa. Hem d’imaginar les parets plenes de quadres des de dalt fins a baix, a tres alçades, amb un gran número d’escultures i amb una duració setmanal. La visita dominical esdevingué el passatemps preferit de la burgesia de l’època. Així, esdevingué centre cultural barceloní de referència.

La primera mostra dels artistes modernistes Santiago Rusiñol, Ramón Casas i Clarassó amb obres d’influència parisina marcà un punt d’inflexió. Després, vingueren artistes com Joaquim Mir, Isidre Nonell o Hermen Anglada Camarasa. També un joveníssim Pablo Picasso hi exposà per primera vegada. En els anys següents, passaren per les seves sales obres de Joaquim Torres Garcia, Joaquim Sorolla, L’any 1925, visqué un moment d’inflexió, amb el traspàs de la família Parés a la família Maragall, seguit d’una reforma que amplià i modernitzà les sales. Tot enllaçant modernitat i tradició, al costat de Rusiñol i Casas hi exposaren artistes de la nova fornada com Ricard Canals o Llorenç Artigas i, alguns anys més tard, Manolo Hugué, Joaquim Mir, Pablo Gargallo. Amb l’arribada dels moviments de vanguardia de la dècada dels cinquanta, la Sala Parés seguirà apostant per les noves generacions que renoven la línia realista. Així és palesa la distintiva voluntat de la Sala Parés de conjugar la tradició amb els artistes més trencadors. A dia d’avui, és una galeria tan clàssica com contemporània sensible als accents que la connecten amb la tradició i alhora oberta a altres corrents. Actualment, s’hi poden trobar pintors i escultors que treballen la figuració, l’abstracció o artistes que utilitzen altres mitjans com la fotografia o el videoart.

Reflex de la voluntat d’unir passat i present fou la remodelació de l’any 1988 a mans dels arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach, on combinen elements estructurals originals amb afegits d’influència posmoderna. La nova planta superior acollirà anys més tard la Galeria Trama, per on hi van passar artistes com Robert Llimós, Marcos Palazzi o Santi Moix.

Sala Parés – Marcos Palazzi

Qui és Marcos Palazzi?

Web

Vaig néixer aquí, a Barcelona i em dedico a l’art o, més ben dit, a dibuixar i pintar per què és el que sempre m’ha agradat més. Des de petit copiava qualsevol cosa, des del teleprograma fins a una revista. Segueixo aquí perquè sóc de la negació del moviment. Barcelona és molt còmoda, m’agrada el clima, la gent. I aquí tinc els meus amics i família. Encara que té els seus desastres i les seves crisis, com totes les ciutats, no ho puc evitar, m’encanta Barcelona.

Veig coses que em criden l’atenció, per què? Tampoc no les analitzo, si l’analitzés em dedicaria a escriure. Simplement faig milers de fotos o agafo imatges de revistes i diaris perquè tinc poca memòria. Tot el que faig figuratiu és recreat, però ho he de tenir a la memòria d’una manera o d’una altra, sino t’acabes repetint. Pinto les fotos de les que me’n recordo. Són les coses que m’importen. Per què me’n recordo d’unes coses i no d’altres? No ho sé. La meva pintura és intentar escriure, no pas els temps actuals, que seria massa pretensiós, però sí el que hi ha al voltant. De vegades dic que sóc “el pintor de la meva família”. Per què no pinto amb cavalls? Perquè no visc amb cavalls, si visqués amb cavalls pintaria cavalls. Per això pinto els meus fills, gats i motos, que és el que tinc al voltant i que per mi té interès. Intento explicar una situació o un moment que em va agradar, plasmar una cosa que em va agradar molt a mi.

Sala Parés – Marcos Palazzi

The Forceps Singer

The Forceps Singer
Oli s/taula
97x 130 cm
2021

L’obra que presento la vaig triar perquè és cridanera i sorollosa, si poses una obra més sòbria es confon amb els colors del carrer, amb les temples i les terres. L’escena recrea un famós festival de música a Edimburg. Hi ha referències a les icones russes, perquè m’agrada la pintura russa. Apareixen gossos perquè m’agraden els gossos. És un acudit. El cap apinyat d’un dels personatges és una al·lusió a l’ús de fòrceps. Què significa la frase escrita? El teu cap se’n va a les lletres, perquè pel teu cervell és molt més directe i fàcil de llegir. Els globus són una clara al·lusió al còmic que indica que els personatges s’estan comunicant.

Jo me’n recordo de Vinçon, era molt xulo perquè la gent mirava els aparadors, però no els mirava com “a veure què venen ara?”, anaven a veure’l gairebé com si fos una opereta en certa manera. A mi m’agradava molt i els anava a veure, perquè no venien el que hi havia a dins –tovalloles, paelles, xiulets, pisa, butaques–. L’aparador era una cosa que et demanava la vista. Anaves a Vinçon a veure’l, i ja que hi eres, entraves. Era un reclam, però un reclam que anava més enllà de la primera vista. Està més ben pensat. Això cridava l’atenció, la gent ho veia i entrava. És molt millor que anar a la directa i fer un anunci. Loewe també ho ha fet. O Prada, amb Santi Moix. T’ho mires d’una altra manera perquè li dóna un embolcall.

Sala Parés – Marcos Palazzi