Història del comerç | Joan Anton Maragall (Sala Parés)
Cap altra galeria pot dir que ha sobreviscut a tres pandèmies –el còlera, la grip espanyola, la covid-19–, una guerra civil –la del 36– i vàries crisis econòmiques. I es que estem davant de la galeria més longeva d’Espanya i del primer espai artístic permanent de la ciutat. Per les seves sales han passat alguns dels artistes més destacats de la història de l’art català: la vida i obra de Rusiñol, Cases i Clarassó corre en paral·lel a la història de la galeria. Durant dècades, visitar la Sala Parés cada diumenge formà part de tot un ritual setmanal que començava a l’església del Pi i acabava en alguna de les xocolateries del carrer Petritxol. Allà, a més de les exposicions s’hi feien concerts i conferències.
Tot va començar l’any 1840, quan el Sr. Joan Parés obrí una botiga dedicada a la venda de gravats, làmines, marcs i material per artistes al carrer número 3 del mateix carrer Petritxol. Fou la família Serrahima, propietària de l’edifici, qui animà al Sr. Parés a exposar obra original. La mostra inaugural, celebrada el 1871 a la part del darrere de l’establiment, hi participaren artistes com Ramon Martí Alsina, Modest Urgell o Joaquim Vayreda.
La sala, tal i com la coneixem avui, es remunta a l’any 1884, moment en que s’ampliaren les dependències per convertir-se en un dels espais d’exposició més amplis i lluminosos d’Europa. Hem d’imaginar les parets plenes de quadres des de dalt fins a baix, a tres alçades, amb un gran número d’escultures i amb una duració setmanal. La visita dominical esdevingué el passatemps preferit de la burgesia de l’època. Així, esdevingué centre cultural barceloní de referència.
La primera mostra dels artistes modernistes Santiago Rusiñol, Ramón Casas i Clarassó amb obres d’influència parisina marcà un punt d’inflexió. Després, vingueren artistes com Joaquim Mir, Isidre Nonell o Hermen Anglada Camarasa. També un joveníssim Pablo Picasso hi exposà per primera vegada. En els anys següents, passaren per les seves sales obres de Joaquim Torres Garcia, Joaquim Sorolla, L’any 1925, visqué un moment d’inflexió, amb el traspàs de la família Parés a la família Maragall, seguit d’una reforma que amplià i modernitzà les sales. Tot enllaçant modernitat i tradició, al costat de Rusiñol i Casas hi exposaren artistes de la nova fornada com Ricard Canals o Llorenç Artigas i, alguns anys més tard, Manolo Hugué, Joaquim Mir, Pablo Gargallo. Amb l’arribada dels moviments de vanguardia de la dècada dels cinquanta, la Sala Parés seguirà apostant per les noves generacions que renoven la línia realista. Així és palesa la distintiva voluntat de la Sala Parés de conjugar la tradició amb els artistes més trencadors. A dia d’avui, és una galeria tan clàssica com contemporània sensible als accents que la connecten amb la tradició i alhora oberta a altres corrents. Actualment, s’hi poden trobar pintors i escultors que treballen la figuració, l’abstracció o artistes que utilitzen altres mitjans com la fotografia o el videoart.
Reflex de la voluntat d’unir passat i present fou la remodelació de l’any 1988 a mans dels arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach, on combinen elements estructurals originals amb afegits d’influència posmoderna. La nova planta superior acollirà anys més tard la Galeria Trama, per on hi van passar artistes com Robert Llimós, Marcos Palazzi o Santi Moix.
Qui és Dominika Berger?
Sóc de Cracòvia, Polònia, vaig arribar a Barcelona l’any 2000 per cursar uns estudis de Doctorat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Amb el pas dels anys, me’n vaig anar sentint cada vegada més còmoda i vaig prolongant la meva estada. Cracòvia és una mica com Barcelona, una ciutat molt atractiva i amb molta història.
Quan vaig arribar encara no coneixia bé l’idioma. La meva arribada es converteix en un desafiament, però alhora em permet centrar-me més en el meu art. Tenir les dues cultures, és una cosa que enriqueix. Porto el món polonès, que sempre és molt complicat perquè la cultura del nord porta a dins una vida esquinçada. Es pot veure a la literatura. Quan vaig arribar, no podia deixar la literatura, Dostoievski o Tolstoi. Necessitava aquest conflicte perquè aquí tot semblava més tranquil. Vaig arribar al desembre i, gairebé sense adonar-me’n, em vaig saltar un hivern: a Polònia, a l’hivern dura de novembre fins al març, sempre neva, la temperatura és a -20º i es fa fosc a les quatre. “Va ser com si algú arrenqués una pàgina de la meva vida”. Vaig veure una possibilitat de crear amb més facilitat, aprofitar el dia i el sol.
Amb el temps, la meva pintura va evolucionant. A Polònia, hi ha molt bons escriptors però no gaire bons pintors. És una pintura molt lligada a la història, el procés d’aprenentatge es basa que siguis un bon artesà. Per això, pocs gosen experimentar, arriscar. A Barcelona és diferent, aquí ningú no es copia. En arribar, se’m va obrir un camí nou. Va començar a pintar cares, alhora realistes i abstractes, fil conductor de la meva pintura fins avui. Primer, busco amb tanta determinació la plasmació de la cara que començo estampant la meva cara directament sobre la tela. Cada quadre és una cosa totalment nova. Últimament, van prendre protagonisme els pèls, convertits en un traç pictòric, en una línia.
La meva relació amb les galeries sorgeix de manera súper natural. Començo presentant-me a concursos de pintura, just en el moment en què els meus fills són petits i no puc pintar tant. En molts, em seleccionen i començo a exposar. I a partir de guanyar aquests premis, surten les primeres exposicions i els galeristes es comencen a interessar per la meva pintura. “ha de prevaldre la necessitat d’estar i expressar-se tot sol”
Dominika Berger
Dominika Berger
Recuerdo
Mixta sobre tela
100×83 cm
2021
L’obra triada és una obra nova perquè amb les obres noves tens una relació especial. Mostra un dels temes que més m’interessen: el rostre femení. És una cara molt reconeixible, però alhora té aquest element que la fa abstracta. També fusiona dibuix i pintura. Per mi aquesta barreja transmet més expressió, és per mi la meva manera de treballar i una necessitat.
Artistes i comerciants són dos elements indispensables a la natura que es compensen absolutament. L’artista no podria viure sense els altres agents i per a un botiguer, l’art, que no és només material, que no és només explicar, li aporta alguna cosa nova, encara que només sigui la sorpresa de “existeix una cosa així, no existeix només allò pràctic”. És gairebé com una cosa de nens.
