Project Description

Història del comerç | Mari Carmen Márquez (Joieria Petritxol)

Web

Des del primer moment que van tenir-ho clar. Volien mantenir un estil de joieria basat en l’artesania amb peces pensades per a cada client, lluny d’alguns corrents que aposten per peces de marca i/o prefabricades molt estandarditzades. Són peces singulars i específiques per a cada client en una ferma aposta per la qualitat i el disseny personalitzats i avantguardistes. Per això, darrere de cada joia hi ha una història personal plena d’emocions i sentiments que es converteix en record perenne dels moments més importants.

Treballen amb els joiers més professionals i amb una herència de tècniques tradicionals, evitant el disseny i les impressions 3D, uns oficis que estan desapareixent davant d’unes noves formes de treballar molt més industrialitzades, amb joies prefabricades amb un motlle i realitzades amb materials sintètics creats al laboratori.

Aquesta és una feina molt gratificant però exigent quant a dedicació. Doncs cada peça és única i cal dedicar-li temps i atenció. Implica també cert risc i confiança, ja que el client veu la joia un cop acabada. Tot comença amb un esbós, que es pot retocar a gust del client. Després passa per un seguit d’artesans que li donen la forma desitjada: el joier que treballa la matèria primera, el polidor que dóna els acabats, els pedrers, els clavadors i de nou pel polidor i, si cal, un gravador. Sovint, el resultat final supera amb creixes el dibuix inicial. “No em puc creure que això ho hagin fet unes mans”, va confessar entusiasmant l’últim client en veure la joia, inspirada en peces antigues. “Crear aquesta emoció no té preu”. I és que han vist tantes alegries que n’hi ha per escriure un llibre.

Sant Joieria – Lara Fluxà

Qui és Jaime Serra

Web

Sempre vaig voler dedicar-me a la poesia com a oposició a la burocràcia, perquè a la vida o et dediques a la poesia o a la burocràcia i, per a mi, la burocràcia és la mort. Però és un patir. I és a partir d’aquesta idea quan arribo al periodisme. Jo en aquell moment feia il·lustracions per a agències de publicitat i per a premsa, llavors encara no hi havia Internet i havies d’anar a cada lloc amb els dibuixos. En una d’aquestes trobades, l’any 1986, en un diari em van preguntar si no coneixia a ningú que pogués fer infografies. Jo no tenia ni idea que és el que buscaven, però ells tampoc. La infografia s’estava començant a construir just en aquell moment. A finals dels vuitanta havien sortit els Macs i l’USA Today acabava de treure el seu diari, que va ser un punt d’inflexió en el camp de les infografies.

Allà a la redacció vaig veure un Mac i vaig dir que jo era la persona que necessitaven, potser perquè no hi havia ningú més, em van donar la feina. Aquí és on vaig descobrir el periodisme, que anava molt amb la meva manera de ser: al matí comences una cosa i al vespre ja està acabada. I així és com em vaig trobar amb els començaments d’un ofici que no existia: la infografia. Participar de construir un vehicle de comunicació em semblava fantàstic, allà podia abocar els meus interessos. Com no hi havia encara gaires professionals, aviat vaig ser el redactor en cap d’El Periódico. D’allà vaig marxar a Argentina i vaig seguir la meva vida professional.

La meva singularitat dins d’aquesta professió és que m’interessava l’art, o formes i conceptes que tenien més a veure amb les arts. Fins que arriba un moment que ho desbordo. Per això fa uns quatre anys deixo La Vanguardia i deixo el periodisme. Encara utilitzo la infografia però des de l’art contemporani. El que he fet amb la infografia és posar el subjecte pel davant. La infografia és en principi una cosa asèptica que explica una realitat objectivable i jo vaig prendre el camí contrari, posant-me com a autor i explicant històries en primera persona. Sóc jo qui decideixo els temes i allò que hi represento, sempre és informació que pertany a la meva vida íntima. Jo sóc un individu més i tothom s’hi pot veure reflectit.

Avui en dia, la infografia, anomenada ara “disseny de la informació” està en el seu moment daurat, la visualització de dades, el Big Data és el futur. Un dels problemes que tenen ara les grans empreses que recol·lecten dades és que en tenen tantes que no les poden visualitzar. I aquí la infografia és clau.

Sant Joieria – Lara Fluxà

Jaime Serra

Kate Moss i Barack Obama segons la seva pròpia percepció
2022
Impressió Mirror sobre metacrilat
42 cm x 39 cm (c. u.)

L’obra escollida pren com a punt de partida l’homuncle de Penfield. Penfield era un neurocirurgià que als anys cinquanta aprofitant les intervencions cerebrals, preguntava als seus pacients que sentien quan tocava un punt concret del cervell. A partir d’aquí va fer un mapa: en el lòbul parietal veien llums, en una altra part se li movia un braç… Va descobrir que al cervell hi ha dos còrtexs on està el cos representat, que cada part està dedicada en exclusiva a una part del cos, però aquesta part per dimensió no es correspon amb les del cos sinó que es correspon amb la complexitat motriu i sensitiva. Per exemple, el dit polze ocupa més “cervell” que tot el tronc. Penfield va realitzar una figura humana, però seguint les proporcions que cada part del nostre cos té en el cervell. El resultat és una figura “deforme”, amb grans ulls i boca, cos petit… A partir d’aquesta idea, vaig preguntar a persones quina percepció tenien de les diferents parts del seu propi cos. A partir d’aquí he dibuixat el seu homuncle, que representa com ells es perceben. Els que presento aquí, Kate Moss i Barack Obama, són fabulacions d’aquest homuncle.

Sant Joieria – Lara Fluxà